quan de petita jugava al parxís amb ma germana i ella guanyava, plorava , m'enfadava i marxava..
quan de més gran feia curses amb els companys i algu m'avançava, deixava d correr i marxava..
quan a l'institut suspenia algún examen pel que m'havia esforçat li fotia les culpes al profe i marxava..
quan a la feina algú fa les coses millor de com les he fet jo li poso mala cara i marxo...
pero desprès tornava i tot seguia igual, com si no hagués passat rés..
ara t'he perdut a tu.. i ni tant sols puc marxar.. perque sé que quan torni ja no hi seràs... rés tornarà a ser com abans...
potser en comptes d'haver sortit corrents sempre que perdia, ho hauria d'haver acceptat sense fugir..
potser ara tot seria molt més fàcil.
potser perdre't no em faria tant mal...
marxar no em serveix de rés, però tampoc sé tirar endavant...
